Caminem, doncs

Camina l’home per un fil prim, molt prim, que sovint té baix seu una xarxa en la que amortiguar els cops, tot i que en altres ocasions no hi és. És un fil que molts cops s’eixample, que es tensa, tot i que altres cops s’estrany i es debilita. Efectes que depenen de com un col·loca el peu en cada pas, de la confiança amb el que ho fa i de la sort, l’atzar o la divina fortuna que en aquell moment ens acompanya. És en tots aquests aspectes amb els que juga l’home mentre fa camí per un fil inestable que només ell pot convertir en estable. Perquè l’home no pot caure en el victimisme de pensar que tot falla per la seva mala sort, o per un vent que bufa en contra, no. L’home ha de saber controlar totes les causes que li siguin possibles fins el punt que pugui. Fins i tot l’atzar és controlable. No ell en sí, però sí en el sentit que podem jugar amb ell. Com també podem fer-ho amb aquests factors externs que, d'alguna manera, ve representat pel vent. Només nosaltres decidim quan debem donar un pas, quan debem aturar-nos o, per contra, quan és més propici realitzar un pas enrere.

Encara que no volguem, les persones avancem, sí o sí, en el fil. Tot i que ens aturem, sempre hi ha una força que ens empènyer a seguir endavant. Ara bé, la qüestió és com debem seguir endavant, com aprofitem cada pas, com hem aprofitat cada metre que hem deixat enrere. És per això que mai hem d’intentar estar massa aturats, perquè serà la pròpia força de la vida la que ens farà avançar, tot i que no ho haguem disfrutat aquells metres que deixem ja enrere.

¿I cal mirar abaix? ¿Per què no? L’home té el gran problema d’amagar-se dels problemas, de fer-los desaparèixer. Però l’escapisme no existeix en aquests casos. El problema és i serà allà abaix i només nosaltres decidim com superar-lo. Molts cops tindrem una xarxa, una ajuda que ens salvi; però en moltes altres ocasions, i sobretot com més avancem, més sols haurem d’afrontar algunes possibles caigudes. Veritablement, no cal mirar literalment el problema, ja que així només aconseguim que aquest s’apoderi de nosaltres. El que és necessari és reconeixe’l, captar-lo, convertir-lo en una cosa pròpia i decidir-se a solucionar-lo. I normalment aquesta solució sol ser un pas endavant. Només així podrem deixar-lo enrere.

I cada una d’aquestes accions ens van fent més forts. Tant, que arriba un moment que caminem sense adonarno’s, posant el peu sempre en la direcció encertada; de manera que aquesta maduresa ens permet centrar-nos en altres qüestions, com pot ser la d'evitar possibles caigudes.

Potser a molts els hi semblarà impossible poder caminar per un fil tan inestable en el que en qualsevol moment podem caure. Però, per no caure d'aquest fil, que és la vida, només cal saber les respostes exactes en cada moment, és a dir, en cada pas. I sempre les respostes les trobarem en passos anteriors o vivències passades. Perquè, com ens diu Slumdog Millionaire, el camí que hem de seguir a la vida està escrit. Caminem, doncs.