El somriure de la vida

Un nét li preguntà un dia al seu avi, mentre el sol ja s’amagava en ple estiu, per quina raó aquell arbre que tenien davant de casa era anomenat El somriure de la vida. L’avi, d’immediat, somrigué. El nen, estranyat, no entenia la reacció del seu avi, al qual li demanà que li expliqués l’origen d’aquell nom i d’aquell somriure. L’avi, encara somrient, li va dir que li explicaria la llegenda que corria al voltant d’aquell arbre, i només així entendria el perquè d’aquell somriure.

El nét, impacient per escoltar la història, es posà els punys sota la barbeta moments abans que l’avi comencés a desxifrar l’enigma:

“Diuen els savis que fa uns tres segles va arribar a la comarca una gran sequera, degut a que no va ploure en un any. Els habitants van començar a veure perillar, primer, les seves collites i, després, les seves vides. La naturalesa que rodejava des de sempre al poble anava desapareixent poc a poc. Els animals, mancats d’aigua, morien un darrere l’altre, de manera que tot el que abans era una estora verda i frondosa s’havia convertit en un desert sense vida. Els habitants cada dia anaven perdent més l’esperança, ja que semblava impossible que un gran diluvi els salvés del desastre. I on primer es perceberen els efectes devastadors que aquesta sequera destructiva tenia en l’home era als rostres de cada un dels individus que estaven patint la tràgedia. Els somriures ja només eren un simple record. Les cares pàl.lides i tristes acompanyades de llàgrimes regnaven en un poble sense ànima ni quasi bé vida. Cada dia els hi costava més, a cada un d’ells, buscar una raó per seguir vivint. Però un dia va succeir un fet meravellós i imprevisible. Un fet que ens dóna sentit avui dia a tu i a mi. Diuen que quan els habitants del poble ja estaven més a prop de la mort que de la vida, un noi del poble, en aquell mateix lloc on està situat l’arbre, va veure un núvol que s’apropava a la comarca. Un núvol molt negre, tant, que semblava que podia portar pluja. Aquell núvol, que mai va exisitir, va provocar en el noi un somriure, un somriure que li causà una llàgrima, una llàgrima que va caure a terra. I un mes després d’allò, i en aquell mateix lloc, va començar a germinar un arbre. Un arbre que omplí de llàgrimes als habitants del poble, unes llàgrimes de felicitat, precedides de somriures, que allà on caieren germinaren un nou arbre. I així, diuen que, somriure a somriure i llàgrima a llàgrima, aquell desert mortífer va tornar a ser per sempre més i fins al dia d’avui una estora verda plena de vida.”

El nen es quedà un minut pensatiu i s’apropà a acariciar l’arbre. Instants després li preguntà a l’avi: “No entenc una cosa. Per què el nen somriu i plora de felicitat si el núvol no existia?”

L’avi, que es fera la mateixa pregunta quan el seu avi li explicà la història li contestà: “Perquè aquell núvol era l’esperança...l’esperança que ja només tenia aquell noi en tota la comarca. Una esperança que es reflectia en el seu somriure, un somriure que es plasmava en cada llàgrima, cada llàgrima de felicitat”.

El nen, conclugué: “Per tant, afrontar els problemes amb esperança és l’únic que ens pot fer somriure en moments difícils, i així acabar plorant llàgrimes, no de tristesa, sino de felicitat.”

Després, l’avi i el nét s’abraçaren amb un somriure i una llàgrima en el rostre.